Arxius | Debat RSS feed for this section

Sleep like a baby

27 nov.

Doncs, si. Això és el que em passa des que he vingut a viure a aquest raconet de l’Empordà… Dormo com un nen. A mi, però, m’agrada més dir que dormo com un tronc.

Suposem sempre que els nens dormen com això, com a nens, encara que no sempre es compleix aquesta frase i, sovint, quan ens trobem amb un infant amb alteracions del son no sabem ben bé com actuar.

Un infant amb son presenta símptomes com plors, inquietud, malhumor, cansament, poc cas dels estímuls que els oferim, falta d’atenció, necessiten abraçar a l’adult, es freguen els ulls, es llepen el dit…

Les alteracions i trastorns més comunes són l’insomni, el somnambulisme, el bruxisme, l’enuresi nocturna, la somnilòquia, els ronquets, els malsons i els terrors nocturns. Tots aquests afecten o poden afectar directament el seu benestar.

ALTERACIONS I TRASTORNS DEL SON

Il·lustració Àngel Soriano

L’alteració del son dels infants pot produir-se per motius ben diversos. Encara que cada infant té les seves necessitats i costums, pot alterar-lo el fet de no mantenir uns horaris estables i controlats, realitzar activitats estimulants abans d’anar a dormir, deixar passar molta estona després del bany i el sopar per ficar-se al llit, crear dependències com agafar-lo en braços fins que s’adormi, deixar els llums oberts perquè no tingui por, oferir-li la presència de l’adult fins que aconsegueixi dormir. També el fet de variar les seves rutines, com canviar sovint la figura de l’adult que l’acompanya al llit, o no tenir en compte les condicions físiques de l’espai.

Per afavorir l’autonomia dels infants a l’hora d’anar a dormir és molt important oferir-los seguretat i confiança. A més de la necessitat fisiològica, cal tenir en compte la voluntat de l’infant i, per tant, caldrà tenir presents aquests components afectius quan parlem de dormir. També és molt important oferir-los unes condicions ambientals adequades i una bona actuació per part de l’adult. Anar a dormir és un fet que l’infant ha de percebre com una cosa agradable i necessària per després retornar al ritme i a l’activitat quotidiana.

En aquests exemples (extrets del suplement Ara Criatures, del 07/06/12) veiem uns quants casos on es desvelen els costums i hàbits d’unes quantes nenes.

La Jana necessita cinc xumets, ben distribuïts pel llit, perquè, si en perd un, pugui agafar-ne qualsevol altre. “La relació entre els xumets i la Jana és malaltissa. N’ha arribat a tenir un a la boca i un altre fregant-se’l per la galta mentre s’adormia”. Als pares els ha costat Déu i ajuda convèncer la Jana que amb quatre anys no havia de dormir amb xumets. “Ho havíem intentat tot, el dia de Reis, el Tió, els gegants”. Ara, sembla que a poc a poc està a punt de desenganxar- se d’aquest vici tan petit, i esperen que no li perjudiqui les dormides.

L’Aina vol una llumeta encesa tota la nit, quatre ninos i una llanterna per si es desperta i no veu prou llum. Tots aquests elements se’ls prepara a l’hora d’anar a dormir. Abans, és clar, hi haurà el conte de bona nit.“Més d’una nit me n’he saltat alguna pàgina, per anar més ràpid, i no sé com s’ho fa que sempre se n’adona. Encara no sap llegir, però suposo que se sap la història de memòria, reté els dibuixos i els troba a faltar si et fas l’espavilat i passes les pàgines de dues en dues”, assegura el pare. Al final s’adorm i dorm tota la nit sense despertar-se, cosa que no fa la seva germana petita, la Laia, de 20 mesos, que només acluca els ulls si està enmig dels pares, al llit de matrimoni. “L’estiu passat vam posar a dormir les dues nenes juntes i semblava que a la petita li feia gràcia. Va dormir unes quantes nits seguides, però després vam haver de continuar fent el collit”.

I és que tots tenim les nostres manies a l’hora d’anar a dormir.

Com diuen a casa meva: “Qui no té un all, té una ceba”

Anuncis

It’s art. It’s just art

14 març

He de confessar que passo moltes estones mirant els serveis que els museus d’art modern de tot el món ofereixen als nens. Bàsicament, perquè penso que les escoles haurien de fer més sortides a museus.  Aquest matí, com molts altres matins, he anat a tafenajar a la web que la Tate  va crear per els nens, les famílies i les escoles, és la Tate Kids, on podem trobar molt bones idees per treballar basant-nos en artistes consagrats.

Però avui no volia parlar d’aquesta web. Avui volia fer una referència a una experiència del MOMA, que disposa d’un servei de tour d’àudio que em sembla molt interessant, i que crec que s’hauria de copiar.

Aquest tour està gravat íntegrament per nens i nenes, i ens mostra  la quantitat de coses que saben sobre art. Cada obra és analitzada per experts d’entre 3 i 10 anys, i comparteixen la seva perspectiva única, sense fer els anàlisis pretensiosos dels adults. És art modern sense pompositat, o qualsevol altres grans paraules.

El nom és grandiloqüent: “MOMA unadulterated”

Malauradament, existeixen encara algunes escoles on els infants treballen amb la finalitat primordial de fer una exposició que agradi als pares i mares, subjugant el procés a la finalitat. És un fet feliçment reconegut l’existència de l’art infantil diferenciat de l’art dels adults.

Les diferències entre art infantil i art adult les podríem resumir en el fet que l’art infantil es centra en el procés de l’expressió artística, i l’art adult està orientat, sobretot, al producte de la creació artística. Per als infants l’art és un mitjà d’expressió i comunicació, per els adults l’art està lligat al concepte estètic. La metodologia que s’ha utilitzar amb infants és la de crear un entorn propici, oferir materials adequats i no interferir en les seves produccions.

El nostre rol ha de ser de motivador, oferint espais, materials i situacions, ha de tenir actitud d’escolta activa, fomentant el diàleg per provocar reflexions sobre les produccions. Ha de potenciar la creativitat tot tenint una actitud oberta. També ha de fomentar la exploració del llenguatge visual i plàstic, mitjançant l’observació i les interpretacions d’obres d’art.

 La plàstica no la treballem solament a l’aula i en el moment de fer l’activitat, sinó que tota l’escola ha de saber mirar i observar el que ens envolta. Hem d’educar el gust per l’estètica i per la cultura artística, i hem d’intentar defugir dels estereotips.

A l´Escola bressol la plàstica i la creació artística hauria d’estar molt present en tot allò que proposem. L’experimentació, per assolir noves capacitats i habilitats, el foment de la creativitat, per resoldre de manera positiva diferents situacions proposant idees noves d’actuació, l’observació de l’entorn i d’obres d’art, per desenvolupar un esperit crític i gust per l’estètica, per expressar idees, sentiments i emocions, tot fomentant una cultura artística que abraci tots els camps i que permeti als infants desenvolupar-se, autoafirmar-se, desenvolupar el pensament i relacionar-se adequadament amb els seu entorn social.

L’escola bressol hauria de treballar la plàstica potenciant els esquemes i evitant els estereotips, treballar amb directrius que donin preferència a l’espontaneïtat i evitant les interferències dels adults.

D’aquesta manera, l’escola bressol també implementarà processos d’integrabilitat davant els drets humans, la convivència pacífica, i per descomptat, permetrà excedir els límits del coneixement, ja que l’art i l’educació artística proposa i disposa de límits d’opció d’ordre simbòlic cultural que poden modificar la quotidianitat, i fins i tot les, societats.

Descobrint Pollock

It’s art. It’s just art.

Quin model d’escola necessitem?

7 febr.

Avui vull compartir amb vosaltres aquest article d’opinió que acabo de llegir al fòrum de la web de l’Editorial Graó.

Parla d’una situació a la qual últimament li estic donant voltes al cap. Quin model d’escola necessitem?.

Sóc conscient que de realitats n’hi ha tantes com tipus de família, i cada una precisa d’un servei ajustat a les seves necessitats i que poden estar triats per conviccions personals, motius culturals, necessitats laborals, totes alhora, o cap d’aquestes. Llars d’infants, escoles bressol, espais nadó, espais familiar, espais de joc, suports a la lactància, trobades per a famílies de la ciutat, etc.

El que és cert és que hem arribat al punt en que, famílies i professionals, veiem amb claredat i de forma indiscutible que el desenvolupament de les capacitats dels petits depèn tant de la llar familiar com dels centres, i que aquests últims són al mateix temps necessaris i imprescindibles. Així doncs, em torno a preguntar: -Quin model d’escola necessitem?.

Com a professional, penso que seria molt bo i positiu crear aquests centres integrals, les raons són les que descriu aquest article. També haig de dir que m’ha alegrat molt que l’autora fes referència a centres privats, que són els que sempre se’n duen la pitjor part, tant de les administracions com de l’imaginari popular, i sovint ens oblidem de la gran tasca que realitzen.

I com a futur pare, dic que cercaré fins l’incansable un espai educatiu d’aquest tipus, perquè estic convençut que la responsabilitat és de tots.

 Fuji Kindergarten by Tezuka Architects.

Fuji Kindergarten by Tezuka Architecs

Aquests és l’article, ja em direu.

L’escola, un centre educatiu integral

Per Núria Jiménez i Huertas, Pedagoga, Educadora social, Postgrau Europeu en Educació Infantil i comunitària. 

“L´infant s´educa bell punt neix”, ja ho deia el CENU (1936), a casa amb la seva família i també a l´escola. Però, el sistema educatiu ho havia oblidat, fins que l´any 1990 una llei orgànica (LOGSE) va incloure l´Educació Infantil (0-6 anys) organitzada en dos cicles (0-3 i 3-6). Recentment, l´administració central ha exclòs del sistema educatiu el primer cicle, i el 0-3 torna a ser considerat “assistencial”. Però la societat ha adquirit un nivell de sensibilitat vers l´educació dels més petits i la majoria de famílies volen que els seus fills vagin a l´escola bressol o a serveis educatius de qualitat.

L´Educació Infantil és considerada una etapa no obligatòria; això vol dir que no tots els infants s´han d´escolaritzar sistemàticament; el que cal és, garantir per a tots els infants el dret a l´educació; per tant, que totes les famílies tinguin la possibilitat de gaudir d´atenció educativa per als seus fills petits i de rebre suport en la seva funció educadora.

Evidentment, les famílies son les primeres educadores dels infants, però, no les úniques. Podem afirmar, doncs, que l´escola 0-6 és necessària i té una triple funció: l´educació dels infants, oferir suport a les famílies i garantir la igualtat d´oportunitats. Si no és obligatori escolaritzar els infants, però, s´ha de garantir el seu dret a l´educació i oferir suport a les famílies, segons consta a la Constitució i a la Convenció dels Drets dels Infants (ONU 1989) hem de preguntar-nos, quin model d´escola necessitem?

Els infants necessiten relacionar-se i aprendre junt amb altres infants; això és possible en serveis organitzats amb intencionalitat educativa, on el joc i les relacions siguin l´eix de la vida quotidiana; aquests serveis poden ser d´educació formal (escola) o d´educació no formal, segons l´opció que faci la família; i perquè les famílies puguin triar hi ha d´haver una oferta suficient, diversificada i flexible.

Les famílies no necessiten ser escolaritzades, necessiten espais de trobada, per compartir – entre elles, i amb professionals – la criança i l´educació dels seus fills: en la gestació, després del naixement i durant els primers anys de vida de les criatures. Els criteris compartits entre professionals i famílies sempre redunden en benefici de l´infant; les maneres de fer son diverses, perquè la cultura de l´escola i les cultures familiars no són, ni tenen perquè ser coincidents, però ambdues formen part dels contextos de vida que contribueixen al desenvolupament i aprenentatges dels infants.

Seria bo que l´etapa 0-6 compartís un mateix sostre, no obstant, això no ha de ser un obstacle. El que és important és que l´escola dels petits ofereixi diversitat de serveis, en funció de les necessitats de la població, tenint en compte que l´oferta també condiciona la demanda. Serveis per als infants, per a les famílies, i  per a infants i famílies simultàniament. Els centres integrals, ofereixen educació formal (escola bressol) i no formal (espai nadó, espai familiar, espai de joc, suport a la lactància, trobades per a famílies de la ciutat, etc.) són centres porosos, oberts a rebre i a integrar-se en la comunitat. El treball en xarxa amb altres serveis educatius, socials i de la salut, fa que el seu treball sigui més efectiu i que els seus planejaments influenciïn tota la comunitat, expandint la cultura de la infància, promovent la confiança i reforçant les competències de les famílies.

La iniciativa de posar en funcionament “centres educatius integrals” pot ser pública o privada; però, la responsabilitat de garantir el dret a la igualtat d´oportunitats dels infants des dels primers anys de vida i els drets de les famílies, és de les administracions públiques.”

El futur ha mort. Comença el passat?

7 des.

La mort de l’arquitecte Oscar Niemeyer m’ha fet pensar que ens deixa l’últim dels genis del segle passat, uns dels molts que van intentar, amb la seva feina i les seves passions, millorar la vida de la gent. Sense fer política, només creant i transmetent la seva filosofia en allò que feia. “Em preocupen las desigualtats socials. La lluita de classes és més important que l’arquitectura. La vida és més important que l’arquitectura”, -deia.

Museo-de-Arte-Contemporaneo-de_54356134708_53389389549_600_396

Niemeyer mor el dia en que un ministre del govern espanyol vol fer una llei que ens porta al passat, passant per sobre de tots aquells que volen una societat més justa, més lliure. Niemeyer mor en un any en que els drets socials de la majoria han estat retallats salvatgement . Niemeyer ha mort en la dècada en que la societat ha perdut la seva autonomia perquè els mercats l’han segrestat.

No vull caure en el pessimisme, confio en que ja han nascut nous genis i que continuaran naixent, però,  Niemeyer representava el futur, i el futur ha mort. Comença el passat?

Els jocs bèl·lics i els valors, o Mort, sang i destrucció

3 des.

Ara que comença la campanya de Nadal, què fem amb el jocs bèl·lics?

Hi ha que diu que s’han d’eliminar i evitar a tota costa, que no tenen cap valor educatiu i afavoreix l’agressivitat.

Per una altra banda, trobem els que diuen que és un tipus de joc tan vàlid com qualsevol altre, que els ajuda a canalitzar i alliberar la seva agressivitat, canalitzant la violència i proporcionant una vàlvula d’escapament a la seva energia interior.

I tu , de qui ets? (Siguis de qui siguis, hem de reconèixer que aquest vídeo és una meravella)

The Greeks – Is tropical

Un munt de dubtes

28 nov.

Després de veure aquest mini-documental em venen al cap un munt de dubtes i no aconsegueixo  veure-ho clar…

Haig de dir que sóc un gran defensor de l’escola pública, de la mateixa manera que també ho sóc de l’escola lliure. Almenys en la teoria…

Amb això vull dir que sempre he pensat que les escoles bressol públiques, (parlo des del desconeixement pràctic), ofereixen als  infants i les seves famílies el que defensa l’escola lliure en aquest vídeo que us mostro.

Com a estudiant d’educació infantil  veig que totes les propostes, consells, metodologia i praxis a les que fa referència el vídeo, és tot allò que hem estudiat durant aquests anys, i la seva manera de comparar un model i un altre, haig de dir que m’ha sorprès una mica.

Potser és que a les llars públiques no es té en compte els interessos dels nens i nenes, no els ajuden a gestionar les emocions  i a resoldre conflictes, els ofereixen patrons de conducta estandaritzats, els obliguen a realitzar activitats  que no estimulen la seva curiositat ni el seu desenvolupament, actuen els educadors i les educadores  com  a pallassos dinamitzadors?.

Entenc el seu punt de vista, i comparteixo el seu model educatiu. Però em continuo preguntant si és que  no és el mateix que el de la pública.

Sóc molt conscient de totes les mancances d’aquesta última, no sóc tan ingenu, però cal enfrontar-les o treballar plegats?. Perquè després de buscar més informació, la gran diferència entre models és, sobretot, organitzatiu, no se trobar les diferències filosòfiques.

Com a educador, no crec, o no vull creure, que arribat el moment se’ns obligui a treballar de la manera com descriuen als centres públics.

Aquests són els principis de l’escola lliure:

-L’educació de la persona a través de la convivencialitat.

-L’educació integral de totes les dimensions de la persona.

-L’educació a través del respecte a les necessitats, els ritmes i la intimitat de cadascuna de les persones.

-L’educació en la llibertat responsable.

-L’educació a través de la corresponsabilitat

-L’educació a través de l’aprenentatge vivencial i actiu.

-Una proposta d’espais, ambients i materials

I aquests els de les escoles bressol públiques, cerqueu les diferències:

-L’escola bressol comparteix amb les famílies la cura i l’educació dels infants en els seus primers anys de vida. Establir un àmbit de confiança mútua és, per tant, imprescindible. La relació amb les famílies forma part de la quotidianitat en el marc   d’un intercanvi de criteris, opinions i experiències.

-Les escoles bressol municipals es defineixen com a escoles obertes a la participació de les famílies.

-Educar implica potenciar en cada nen i en cada nena totes les seves capacitats, oferint a cadascun els reptes i els ajuts que necessita.

-L’escola bressol té en el seu eix l’infant competent, una persona amb drets i capacitats, curiositat i desitjos d’aprendre. N’és el protagonista actiu i hi aporta els seus interessos, les seves emocions, els seus coneixements i les experiències que viu en altres contextos.

-Cal que els infants trobin un context on puguin manifestar els desitjos, les inquietuds, els interessos, les alegries i les pors. Un context on imperin l’afecte i el respecte, on les nenes i els nens se sentin estimats i valorats.

-A l’escola bressol és molt important el caràcter educatiu que tenen les tasques vinculades a la cura i les necessitats dels infants: afecte, alimentació, higiene, descans, joc i seguretat.

Continuaré fent recerca i buscant més opinions sobre el tema , perquè sempre havia pensat que uns i altres defensaven els seu model sense desprestigiar l’altre. M’ha sorprès molt, i més si estem parlant de la petita infància.

L’arquitectura en la petita infàcia

24 nov.

Aquest blog que us mostro avui vol ser un estudi que té com a objectiu promoure i crear consciència de la importància de l’entorn arquitectònic durant la primera infància.

Que fomenta un debat sobre quins entorns arquitectònics són propicis per a l’aprenentatge i ens mostra arquitectes i dissenyadors, juntament amb professionals de l’educació infantil, alhora que ens ensenya diferents filosofies per crear uns espais que  s’adaptin a les necessitats dels nens petits.

Per què?
Perquè que els nens són el  futur.

Perquè els nens petits són també molt sensibles al entorn.

Perquè els entorns arquitectònics  han de nodrir-los, donar-los suport i desafiar-los, perquè puguin així assolir el seu ple potencial.

Jess by The architecture of early childhood

http://www.thearchitectureofearlychildhood.com

%d bloggers like this: