Hola Little Wood

Un parell d’entrades més a baix us explicava en què estava ocupant el meu temps, i us feia cinc cèntims del perquè del meu silenci. Avui ja us puc avançar una mica més.

Han estat mesos de recerca, introspecció i superació de pors, de posar totes les idees en ordre i endreçar-les en potets de vidre com si fossin melmelades. Una mica de pintura, tancar els ulls ben fort, agafar aire, contar fins a tres i deixar que surti tot.

D’aquesta manera ha nascut Little Wood, el meu nou projecte. Fustes, teles, cartrons, llanes, troncs… Materials naturals i reciclats que es transformen en joguines amb un disseny senzill i colors naturals, joguines poc estructurades, suggerents, que permeten una gran diversitat d’usos. Joguines al servei de la imaginació i la creativitat, de la llibertat i de la indagació personal. A favor del joc de qualitat, que inventa i dirigeix el mateix infant, traçant la seva pròpia aventura.

D’aquí a pocs dies us ensenyaré les joguines. De mentres, us deixo el link d’el blog de Little Wood.

Ens veiem aviat!

 

Sleep like a baby

Doncs, si. Això és el que em passa des que he vingut a viure a aquest raconet de l’Empordà… Dormo com un nen. A mi, però, m’agrada més dir que dormo com un tronc.

Suposem sempre que els nens dormen com això, com a nens, encara que no sempre es compleix aquesta frase i, sovint, quan ens trobem amb un infant amb alteracions del son no sabem ben bé com actuar.

Un infant amb son presenta símptomes com plors, inquietud, malhumor, cansament, poc cas dels estímuls que els oferim, falta d’atenció, necessiten abraçar a l’adult, es freguen els ulls, es llepen el dit…

Les alteracions i trastorns més comunes són l’insomni, el somnambulisme, el bruxisme, l’enuresi nocturna, la somnilòquia, els ronquets, els malsons i els terrors nocturns. Tots aquests afecten o poden afectar directament el seu benestar.

Il·lustració Àngel Soriano

L’alteració del son dels infants pot produir-se per motius ben diversos. Encara que cada infant té les seves necessitats i costums, pot alterar-lo el fet de no mantenir uns horaris estables i controlats, realitzar activitats estimulants abans d’anar a dormir, deixar passar molta estona després del bany i el sopar per ficar-se al llit, crear dependències com agafar-lo en braços fins que s’adormi, deixar els llums oberts perquè no tingui por, oferir-li la presència de l’adult fins que aconsegueixi dormir. També el fet de variar les seves rutines, com canviar sovint la figura de l’adult que l’acompanya al llit, o no tenir en compte les condicions físiques de l’espai.

Per afavorir l’autonomia dels infants a l’hora d’anar a dormir és molt important oferir-los seguretat i confiança. A més de la necessitat fisiològica, cal tenir en compte la voluntat de l’infant i, per tant, caldrà tenir presents aquests components afectius quan parlem de dormir. També és molt important oferir-los unes condicions ambientals adequades i una bona actuació per part de l’adult. Anar a dormir és un fet que l’infant ha de percebre com una cosa agradable i necessària per després retornar al ritme i a l’activitat quotidiana.

En aquests exemples (extrets del suplement Ara Criatures, del 07/06/12) veiem uns quants casos on es desvelen els costums i hàbits d’unes quantes nenes.

La Jana necessita cinc xumets, ben distribuïts pel llit, perquè, si en perd un, pugui agafar-ne qualsevol altre. “La relació entre els xumets i la Jana és malaltissa. N’ha arribat a tenir un a la boca i un altre fregant-se’l per la galta mentre s’adormia”. Als pares els ha costat Déu i ajuda convèncer la Jana que amb quatre anys no havia de dormir amb xumets. “Ho havíem intentat tot, el dia de Reis, el Tió, els gegants”. Ara, sembla que a poc a poc està a punt de desenganxar- se d’aquest vici tan petit, i esperen que no li perjudiqui les dormides.

L’Aina vol una llumeta encesa tota la nit, quatre ninos i una llanterna per si es desperta i no veu prou llum. Tots aquests elements se’ls prepara a l’hora d’anar a dormir. Abans, és clar, hi haurà el conte de bona nit.“Més d’una nit me n’he saltat alguna pàgina, per anar més ràpid, i no sé com s’ho fa que sempre se n’adona. Encara no sap llegir, però suposo que se sap la història de memòria, reté els dibuixos i els troba a faltar si et fas l’espavilat i passes les pàgines de dues en dues”, assegura el pare. Al final s’adorm i dorm tota la nit sense despertar-se, cosa que no fa la seva germana petita, la Laia, de 20 mesos, que només acluca els ulls si està enmig dels pares, al llit de matrimoni. “L’estiu passat vam posar a dormir les dues nenes juntes i semblava que a la petita li feia gràcia. Va dormir unes quantes nits seguides, però després vam haver de continuar fent el collit”.

I és que tots tenim les nostres manies a l’hora d’anar a dormir.

Com diuen a casa meva: “Qui no té un all, té una ceba”

El dia més bonic

Ja arriba El Big Draw!

Un dia on pots canviar la teva manera de veure el món, repensar-lo i crear-lo de nou. Un munt de propostes i tallers de tot tipus amb el dibuix com a fil conductor.

Els barris  de La Ribera, Santa Caterina i Sant Pere ple de pintures i llapis de colors, de gent de totes les edats connectant-se  entre ells, amb l’entorn, els museus, la cultura…

Entenent el dibuix com una habilitat humana bàsica i útil en tots els àmbits de la vida, on aquella frase cèlebre i tan tronada de “No sé dibuixar” no existeix.

Un dia on estàs més nerviós i il·lusionat que quan et donen el plànol del Primavera Sound.

És o no és el dia més bonic?  

Silencis

Sóc conscient que tinc pocs lectors, però no per això penseu que m’he desanimat per plasmar les meves inquietuds en aquesta finestra, ans al contrari!

Aquest silenci, (des del 16 de juliol que no escric res), no té a veure amb desànims, ni crisi, que n’hi ha hagut, i ha fet que em quedi sense la feina que més m’agradava. Acompanyar als nens  i nenes a créixer i a relacionar-se de manera positiva, curiosa i lliure.

No, no és res d’això. Ha estat una mica d’estiu, i una mica de recolliment per afrontar tot el que vidrà. Que què vindrà? Doncs, vindran grans canvis i nous projectes.

És d’aquests projectes dels que vull (necessito) parlar: Ara mateix tinc la necessitat d’ajuntar les meves dues passions i fer créixer alguna cosa. La il·lustració infantil i l’educació.

Penso, després de donar-li moltes voltes, que vull investigar el món de la joguina. D’una manera neo-artesana, aplegant la tradició amb allò més nou. “Elegante a la par que moderno”, que diria una amiga meva.

Doncs en aquest punt em trobeu, a punt de començar una nova vida, que no vol dir que abandoni l’educació, i sense res a mostrar-vos. Ho faré mol aviat.

Així, doncs, no us estranyeu si en uns dies apareixen més silencis.

Aixì em sento ara mateix!

Què faig?! Quins nervisssss! Emoció continguda amb ganes d’explotar.

 

 

 

Amagatalls

16 de juliol, més de trenta graus, calor sofocant, mandra absoluta. Així és com estem en un dia com avui, encara que les ganes de jugar no s’ens passen ni amb una pluja de meteorits.

Ara mateix, només puc pensar en aquelles cabanes que fèiem de petits, quan els pares encara es refiaven de que sortíssim a jugar a fora…

Aquelles casetes, un xic màgiques, que construíem a l’aire lliure, on podíem refugiar-nos de la calor i la pesadesa dels pares. Llocs que permeten el joc i les relacions, assajar la vida quotidiana, o inventar-nos una de nova i ser uns pirates per una tarda.

Endreçar-la, netejar-la, decorar-la, posar-li plantes, quadres, fer un sofà amb llençols vells o desmuntar-la, si calia, per tornar a fer-la de nou. I alhora, ser tant desastrós i desendreçat com sigui possible.

Un espai propi on crear les teves normes de convivència i on aprens a respectar les dels altres.

No les hauríem de deixar de construir mai.

Qui no necessita un amagatall de tant en tant?

Us deixo la meva selecció: de branques, sofisticades dels 60, amb palets, de tela, de cartró, (dibuixat  o amb Makedo), i com no, l’última, les que fèiem nosaltres, amb risc d’agafar el tètanus.

Summertime

Ja fa una setmana que hem començat l’escola d’estiu a la llar d’infants.

L’horari de l’escola d’estiu és el mateix que la resta del curs. Tot i que, que durant aquest mes les activitats que duem a terme són diferents a la programació anual del curs.

Es prioritzen activitats més de caire lúdic i jocs d’aigua (esperem que canviï una mica el temps), sortides i activitats on els dos grups poden interactuar i gaudir plegats.

Aquesta primera setmana, ens hem dedicat a fer un mural ben gran i vistós que ens donarà la benvinguda cada matí durant aquest mes. Per a la vinent, entre moltes altres activitats, farem unes samarretes molt estiuenques. Entre tots hem decidit  que el que més ens agrada de l’estiu són… els gelats!.

Doncs, dit i fet!. Veient com els motivava el tema m’he posat fer els dissenys per a les plantilles amb les que estamparem  les samarretes. Ho farem amb els colors que més ens agradin i que representin el nostre sabor  preferit.

Gelats amb pal, en cucurutxo, de gel, en sandwich, o directament de la terrina.  Jo ja he triat el meu: de iogurt amb gerds.

Il·lustracions: Àngel Soriano

Els podem fer de llimona, maduixa, xocolata, vainilla i fins i tot  de barrufet!.

Espero que us agradin tant com a nosaltres, i ja sabeu, si voleu que us passi les plantilles, només me les heu de demanar.

Per cert, a que redimonis té gust un gelat de barrufet? 

Demà serà un gran dia

Demà, 28 de maig, celebrem el Dia Internacional del Joc.

Del joc i els seus beneficis en el desenvolupament dels infants sabem moltes coses. Sabem que és un dret, malauradament no sempre respectat. Sabem, també, que jugar ens ajuda a créixer i que, mitjançant el joc aprenem a conèixer el món que ens envolta, a interpretar la realitat, regulem el comportament i assagem conductes, descarreguem impulsos, emocions i satisfem fantasies.  La definició de Huizinga ho explica molt bé.

Molts mestres han aprofundit en el tema, Claperède, Montessori, Piaget, Vigotsky, Elkonin, Brofenbrenner, Hawkins … A mi m’agrada especialment tot allò del que parla Malaguzzi quan fa referència a les escoles infantils, on el joc és inherent a l’aprenentatge, on queda palès que l’aprenentatge es construeix jugant, experimentant i creant.

Em venen al cap infinitat de jocs, però hi ha un que es repeteix quasi cada dia al pati de l’escola on col·laboro: Caminar com animals. En aquest joc tots els nens es posen en una de les parets i trien un cap que els diu… caminem com…. tortuges! i tots van fins l’altre extrem caminant lents i pesats, quan arriben a l’altre paret, el mateix nen o un altre, diu.. ara caminem com…elefants! i tornen enrere trepitjant fort i movent les trompes. (Haig de confessar que m’encanta que em convidin a jugar amb ells!)

L’altre, sens dubte, és de les cabanes o els amagatalls, amb qualsevol cosa es construeixen una, amb caixes de cartró, amb els cubells de les pilotes, o fins i tot, amb els balancins de plàstic. S’amaguen a dins per gaudir la seva intimitat amb els companys i del seu moment sense adults. (Sempre he pensat que és el millor que poden fer).

Podria fer la llista interminable dels jocs que els agrada, però el que faré és deixar-vos un parell de blogs especialitzats en joguines que m’apassionen. Ja se que em direu que les joguines no fan jugar els nens, però si que els ajuda a estimular aquesta activitat, i ja em direu si mirant aquestes dues webs no us venen unes ganes irreprimibles de jugar.

La primera és una empresa de Girona que fan coses molt interessants, es diuen  Jugar i Jugar.

A la seva web les propietàries expliquen què és el que les mou :

“Ens proposem contínuament mirar el món amb ulls d’infant, des de la seva pell. Respectem profundament els seus processos evolutius, els seus temps i ritmes. Volem difondre i facilitar el joc lliure, imaginatiu i personal, proporcionant-los eines i suports físics de qualitat.

Ens caracteritza la formació contínua en desenvolupament i materials de joc. Coneixem a fons cada producte que triem, i no oferim ni promovem el que no compartim. Aprofundim en pedagogies concretes que aporten una visió especialment rica dels materials i dels processos de joc i d’aprenentatge: Waldorf, Montessori, Pikler i Hengstenberg.

Jugar i Jugar és una petita empresa familiar, amb tot el que això implica. A casa hi tenim el millor laboratori de proves, font d’estímul i d’inspiració constant.”

No us perdeu els seu blog. http://jugarijugar.wordpress.com/

L’altre que us vull mostrar és una empresa holandesa anomenada Kidsonroof.

La van crear una parella i els seus tres fills, que proven i milloren els productes, acompanyats d’un equip de dissenyadors que tallen la respiració.

Espero que us agradin tant com a mi, que disfruteu molt del dia de demà i de tots els altres, i sobretot que no perdem mai la il·lusió  de jugar!

Feliç dia del joc

La Gallina Nina

La Gallina Nina va néixer per acompanyar els nens i nenes de l’aula de P-3 en l’aprenentatge i control de les seves emocions. Per fomentar l’empatia i ajudar-los a expressar els seus sentiments d’una manera tranquil·la i positiva i, assolir progressivament seguretat afectiva i emocional que els servís per anar-se formant una imatge positiva d’ells mateixos i dels altres.

Pensar, crear, elaborar explicacions.

Progressar en la comunicació i expressió ajustada als diferents contextos i situacions per mitjà del llenguatge verbal.

Mostrar iniciativa per afrontar situacions de la vida quotidiana, identificant diferents situacions i aprendre a actuar en conseqüència.

Conviure en la diversitat, avançant en la relació amb els altres i en la resolució pacífica de conflictes.

Comportar-se d’acord amb unes pautes de convivència que el portin cap a una autonomia personal i cap a la col·laboració amb el grup.

Aquestes eren les capacitats que cercàvem.

Als matins, durant les assemblees, cridàvem pel seu nom a La Gallina Nina per fer-la aparèixer. Saludava als nens, un per un, tot fent-los un petó o una moixaina, i ens explicava una petita història que li havia passat abans d’arribar a l’escola.

Ens explicava, per exemple,  que estava molt contenta perquè el pare li ha fet un petó molt gran abans d’ acomiadar-la a l´escola, o bé, que estava trista perquè havia perdut la seva joguina preferida. A la Gallina Nina sempre li passaven coses!

Després, preguntava als nens, un a un, i incloent-me a mi, com es sentien aquell dia. Ells ens explicaven de quin humor estaven i moltes altres coses interessants,  i entre la titella i l’educador els fèiem preguntes orientant el tema cap els sentiments. Fent-los partícips de l’exposició dels companys, proposant situacions i solucions adequades a cada sentiment.

Aquestes són les fotografies del procés de creació del titella. Veureu que amb una mica de feltre i un parell de coses més que trobeu per casa, podem crear qualsevol personatge.

 La veritat que aquesta gallina va donar molts bons resultats, i ens va acompanyar en un munt d’activitats, però ja us les explicaré un altre dia.

Món Llibre 2013

Què feu el cap de setmana del 13 i 14 d’abril? Si em deixeu, us faig una recomanació: anem tots al CCCB!

Aquesta serà la novena edició del festival de literatura per a nens i nenes Món Llibre, i ve farcida d’un munt d’activitats pensades per apropar els llibres als més petits amb la voluntat de despertar-los o fer-los créixer el gust per la lectura.

Il·lustració: Mariona Cabassa.

Com expliquen a la  web de  Món Llibre , aquest any ens esperen més de quaranta-cinc editorials de literatura infantil i juvenil que es sumen a aquesta iniciativa, també compta amb la col·laboració de les biblioteques barcelonines,  més de deu revistes, dels espais del CCCB i el MACBA, que obren les seves portes per a l’ocasió, així com de les dues llibreries (Laie i La Central) d’aquests dos centres culturals.

A més, hi ha un espai per als nadons, “Espai de petits lectors”, i un altre exclusiu per als majors de 9 anys.
També pots portar un llibre per canviar-lo al Mercat d’Intercanvi de Món Llibre.

La posada en escena de l’any passat dins el CCCB va ser una meravella, reproduint el barri de l’Eixample amb cartons, fent que cada editorial tingués el seu carrer. Segur que aquest any es superen.

Us deixo el vídeo promocional de l’any passat.

Ens veiem allà!

It’s art. It’s just art

He de confessar que passo moltes estones mirant els serveis que els museus d’art modern de tot el món ofereixen als nens. Bàsicament, perquè penso que les escoles haurien de fer més sortides a museus.  Aquest matí, com molts altres matins, he anat a tafenajar a la web que la Tate  va crear per els nens, les famílies i les escoles, és la Tate Kids, on podem trobar molt bones idees per treballar basant-nos en artistes consagrats.

Però avui no volia parlar d’aquesta web. Avui volia fer una referència a una experiència del MOMA, que disposa d’un servei de tour d’àudio que em sembla molt interessant, i que crec que s’hauria de copiar.

Aquest tour està gravat íntegrament per nens i nenes, i ens mostra  la quantitat de coses que saben sobre art. Cada obra és analitzada per experts d’entre 3 i 10 anys, i comparteixen la seva perspectiva única, sense fer els anàlisis pretensiosos dels adults. És art modern sense pompositat, o qualsevol altres grans paraules.

El nom és grandiloqüent: “MOMA unadulterated”

Malauradament, existeixen encara algunes escoles on els infants treballen amb la finalitat primordial de fer una exposició que agradi als pares i mares, subjugant el procés a la finalitat. És un fet feliçment reconegut l’existència de l’art infantil diferenciat de l’art dels adults.

Les diferències entre art infantil i art adult les podríem resumir en el fet que l’art infantil es centra en el procés de l’expressió artística, i l’art adult està orientat, sobretot, al producte de la creació artística. Per als infants l’art és un mitjà d’expressió i comunicació, per els adults l’art està lligat al concepte estètic. La metodologia que s’ha utilitzar amb infants és la de crear un entorn propici, oferir materials adequats i no interferir en les seves produccions.

El nostre rol ha de ser de motivador, oferint espais, materials i situacions, ha de tenir actitud d’escolta activa, fomentant el diàleg per provocar reflexions sobre les produccions. Ha de potenciar la creativitat tot tenint una actitud oberta. També ha de fomentar la exploració del llenguatge visual i plàstic, mitjançant l’observació i les interpretacions d’obres d’art.

 La plàstica no la treballem solament a l’aula i en el moment de fer l’activitat, sinó que tota l’escola ha de saber mirar i observar el que ens envolta. Hem d’educar el gust per l’estètica i per la cultura artística, i hem d’intentar defugir dels estereotips.

A l´Escola bressol la plàstica i la creació artística hauria d’estar molt present en tot allò que proposem. L’experimentació, per assolir noves capacitats i habilitats, el foment de la creativitat, per resoldre de manera positiva diferents situacions proposant idees noves d’actuació, l’observació de l’entorn i d’obres d’art, per desenvolupar un esperit crític i gust per l’estètica, per expressar idees, sentiments i emocions, tot fomentant una cultura artística que abraci tots els camps i que permeti als infants desenvolupar-se, autoafirmar-se, desenvolupar el pensament i relacionar-se adequadament amb els seu entorn social.

L’escola bressol hauria de treballar la plàstica potenciant els esquemes i evitant els estereotips, treballar amb directrius que donin preferència a l’espontaneïtat i evitant les interferències dels adults.

D’aquesta manera, l’escola bressol també implementarà processos d’integrabilitat davant els drets humans, la convivència pacífica, i per descomptat, permetrà excedir els límits del coneixement, ja que l’art i l’educació artística proposa i disposa de límits d’opció d’ordre simbòlic cultural que poden modificar la quotidianitat, i fins i tot les, societats.

It’s art. It’s just art.

El llibre de la meva història

Diumenge al matí. Un d’aquells “lazy sundays” en que et poses a endreçar l’estudi i et retrobes amb una feina que vas fer i decideixes tornar-la un altre cop a l’estanteria de coses que més t’estimes.

El llibre de la meva història. Va ser un encàrrec del centre on treballava el curs passat per treballar les competències i capacitats dels nens i nenes juntament amb les seves famílies, amb la finalitat d’aconseguir de forma progressiva seguretat afectiva i emocional, per formar una imatge positiva de si mateixos i dels altres.
El coneixement d’un mateix, la construcció i l’acceptació de la identitat pròpia, la regulació de les emocions i l’autoexigència i el desenvolupament d’estratègies d’aprenentatge del pensament crític i d’hàbits responsables, són essencials per aprendre a ser i actuar de forma autònoma.

Una vegada els havien omplert els explicàvem i deixàvem exposats a la classe  per que tots poguessin gaudir. En aquest llibres podem veure fotografies dels nens a casa seva, a la seva habitació amb els seus jocs, asseguts al lavabo, explicant quines coses els agrada menjar i quines no gaire, com va ser el seu primer dia a l’escola, les seves festes d’aniversari…

Realment em va agradar molt fer el disseny i les il·lustracions per aquest llibre, però, sens dubte, el que més em va agradar va ser que compartissin amb mi i amb els seus companys, aquests moments tant importants de la seva vida.

Us mostro unes poques pàgines, espero que us agradin.

Il·lustracions: Àngel Soriano

La Playlist del mes

D’aquesta llista només dir-vos que el  tema dels FM Belfast m’ha fet passar el fred dels salts que faig a la cadira de l’estudi quan l’escolto . I encara que ja té un parell d’anys, he estat a punt de fer la playlist d’aquest mes només amb el Don’t Want To Sleep , però tampoc cal que sapigueu totes les meves obsessions, oi?

Ma Me Mi Mo Música

Avui he fet una visita a l’escola on vaig estar treballant i col·laborant els curs passat, i tot fent el tafaner, la mestra de P-2 , (i mestra meva, perquè a part d’ajudar-me moltíssim, em va ensenyar un munt de coses), m’ha mostrat el que estaven treballant a l’aula per preparar l’audició que fa cada any l’Auditori per els infants d’aquesta edat.

A part de quedar-me bocabadat de veure com un nen anomenava sense cap problema de dicció l’ instrument que estaven fent entre tots, deia didgeridoo sense deixar-se cap lletra, jo crec que no he pogut fer-ho bé mai. Doncs bé, a part d’això, l’he confessat que la música, especialment cantada m’espantava una mica. El motiu: la meva veu de granota aixafada. Ella, com a bona companya, m’ha calmat una mica i m’ha fet veure que la música la podem treballar de moltes maneres, i que no cal ser un Bowie.

D’aquesta manera m’ha fet pensar en el poc que se de guitarra, (l’any passat vaig començar a estudiar aquest instrument basant-me en el cançoner infantil), i en un conte que vaig adaptar per presentar l’instrument a nens i nens de P-3, per després construir les nostres pròpies.

El conte és aquest:

Una guitarra vermella

Si pareu molta atenció us explicaré la història d’una guitarra com aquesta i allò que li va passar a la Maria el dia del seu aniversari…

El dia que la Maria va fer anys, els seus amics li van fer regals magnífics, però de tots, el que més li va agradar va ser la guitarra que li va portar el seu amic Albert. Era preciosa, de color vermell i decorada amb estrelletes. Mai havia vist una guitarra igual, però sabeu una cosa?… Per més que la Maria tocava i tocava la guitarra no sortia cap so!. Cap nota sortia a buscar a una altra nota…

No pot ser!, és una guitara nova i molt bonica…-Va dir la Maria. Què faré ara?! … La Maria es va quedant rumiant, rumiant i va tenir una idea!…Ja ho sé, ho aniré a solucionar!.

La Maria, va deixar la guitarra sobre uns coixins de la seva habitació, va agafar la bossa on el pare li posava el berenar i va començar a caminar per tota la casa.

I caminant, caminant, va arribar al jardí, i allà va trobar un ocell dalt d’un arbre que cantava una cançó preciosa.

La Maria es va apropar i li va demanar: -Senyor Ocell, que em regalaria una nota per a la meva guitarra que no sona?.

-I tant!, li va dir l’ocell, et donaré un parell!. I dit i fet, l’ocell li va regalar un DO i un RE. I la Maria tota contenta les va guardar a dins la bossa.

Al cap de molta estona buscant pel jardí, va veure un grill que feia Cric-Cric sense parar. Els grills són uns animalons molt petits que els agrada molt la calor i de tant que els agrada no poden parar de cantar…

-Senyor Grill, que em regalaria una nota per a la meva guitarra que no sona?. Li va preguntar la Maria -I tant!, li va dir el grill, et donaré un parell!. El grill li va regalar un MI i un Fa. I la Maria tota contenta les va guardar a dins la bossa.

La Maria, però, continuava buscant i escoltant a veure si sentia alguna nota més. Vaja! Res de res!…

Però de sobte, mireu, una granota!. Croc-Croc! Cantava la granota al costat de l’estanyol del jardí.

La Maria es ajupir fins la granota i li va demanar: -Senyora Granota, que em regalaria una nota per a la meva guitarra que no sona?.

-I tant!, li va dir la granota, et donaré un SOL. Gràcies, Senyora Granota!, li va fer un petó i va continuar buscant.

La Maria ja estava molt cansada de buscar, i quan tornava tota amoïnada cap a casa va sentir una veu que cantava una cançó molt bonica… Era el pare, que xiulava i cantava mentre regava les flors del jardí!.

La Maria es va quedar quieta, molt quieta darrere d’un arbre, i quan va veure que dues notes s’acostaven volant com si fossin dues papallones els va demanar si volien anar a viure a la seva guitarra, i les notes, que eren un LA i un SI, es van ficar totes soles i ben contentes dins la bossa de la Maria.

Ja està!- va dir la Maria- Ja hi són totes!. Va anar corrents a la seva habitació on havia desat la guitarra, va tancar la porta i la finestra, va obrir la bossa i,  les 7 notes van sortir molt suaument i es van acomodar una per una en les cordes d’aquella guitarra tant bonica, de color vermell decorada amb estrelletes…

…I conte contat, conte acabat!

La idea era fer un instrument inspirat en una guitarra acústica, fer un cordòfon de sis cordes amb un caixa de cartró, per aquest motiu l’anomenarem “CATARRA, la caixa-guitarra”.

Per la realització d’aquest instrument farem servir:

-1 caixa de cartró (pot ser de sabates, d’algun electrodomèstic petit, una caixa que guardem d’algun regal, etc.)

-Papers de colors.

-Cartolines de colors.

-Gomes elàstiques.

-Xinxetes de paret o de cap de plàstic per panell de suro.

-Motlle per fer la rodona (un bol o un got).

-Tisores.

-Punxó (per el meu model he fet servir un cutter).

-Cola.

-Llapis o retoladors.

 Aquesta és només una proposta, per decorar la caixa podem fer servir pintures, colors, en qualsevol de les seves tècniques.

El primer pas ha estat marcar la tapa de la caixa amb el motlle per després retallar la rodona que ens farà la ressonància. El cartó sobrant, l’he separat ja que després l’utilitzarem.

He retallat un paper de regal de colors a mida de la base de la caixa i, amb cola de barra he cobert l’interior de la caixa només en la seva base, tot seguit, he enganxat el paper de regal dins la caixa, on havia posat la cola. A partir d’aquí he continuat el treball tancant la caixa amb la seva tapa.

La feina següent ha estat decorar l’instrument. Aquí he optat per la tècnica de retallar i enganxar, encara que podem utilitzar qualsevol altra que ens agradi més. Amb unes cartolines de colors he retallat unes siluetes en forma de calavera, de llamps i de cors, que he disposat per la part superior.

El següent pas ha estat recuperar el cartró sobrant de fer el forat a la tapa, l’he plegat per la meitat, després he tornat a plegar les dos meitats i he fet sis tallets petits en tot el llarg superior per poder acomodar les gomes. Després d’encolar la base l’he enganxat molt a prop del forat, d’aquesta manera ens farà de pont per poder sentir millor el so de les gomes sortint de la caixa de ressonància.

Una vegada fet tot això, he utilitzat unes xinxetes de cap gran, (de les que fem servir per el taulell de suro) i n’he clavat dotze a les dos bandes laterals de la tapa, (sis just a la banda on hem enganxat el pont i sis més al costa oposat).

L’últim pas ha estat col·locar les gomes a l’instrument. Aquesta part ha estat la més complicada, ja que has d’agafar una goma i enganxar-la a la base de les xinxetes. Ho fem d’aquesta forma:

La primera goma va de la xinxeta número 1 a la número 6 del mateix lateral, després s’ha d’estirar per sobre del forat, encaixar-les en les ranures 1 i 6 del pont, i acabar l’operació en les xinxetes 1 i 6 del costat oposat. Amb la segona goma repetim l’operació però fent servir les xinxetes i les ranures 2 i 5. Finalment, amb la tercera goma ho farem amb la 3 i 4. Aquesta manera de col·locar les gomes la podem fer una mica més senzilla: tallant les gomes en un punt i unir els extrems d’una xinxeta a la seva corresponent al costa oposat.

Aquí teniu l’instrument, que ja està llest per ser gaudit i fruir del seu so. Ara només em cal aprendre a cantar! 

Us deixo el link del concert Tubs i Tubes.

http://www.auditori.cat/ct/concert/tubs-i-tubes-2600.aspx

Quin model d’escola necessitem?

Avui vull compartir amb vosaltres aquest article d’opinió que acabo de llegir al fòrum de la web de l’Editorial Graó.

Parla d’una situació a la qual últimament li estic donant voltes al cap. Quin model d’escola necessitem?.

Sóc conscient que de realitats n’hi ha tantes com tipus de família, i cada una precisa d’un servei ajustat a les seves necessitats i que poden estar triats per conviccions personals, motius culturals, necessitats laborals, totes alhora, o cap d’aquestes. Llars d’infants, escoles bressol, espais nadó, espais familiar, espais de joc, suports a la lactància, trobades per a famílies de la ciutat, etc.

El que és cert és que hem arribat al punt en que, famílies i professionals, veiem amb claredat i de forma indiscutible que el desenvolupament de les capacitats dels petits depèn tant de la llar familiar com dels centres, i que aquests últims són al mateix temps necessaris i imprescindibles. Així doncs, em torno a preguntar: -Quin model d’escola necessitem?.

Com a professional, penso que seria molt bo i positiu crear aquests centres integrals, les raons són les que descriu aquest article. També haig de dir que m’ha alegrat molt que l’autora fes referència a centres privats, que són els que sempre se’n duen la pitjor part, tant de les administracions com de l’imaginari popular, i sovint ens oblidem de la gran tasca que realitzen.

I com a futur pare, dic que cercaré fins l’incansable un espai educatiu d’aquest tipus, perquè estic convençut que la responsabilitat és de tots.

Fuji Kindergarten by Tezuka Architecs

Aquests és l’article, ja em direu.

L’escola, un centre educatiu integral

Per Núria Jiménez i Huertas, Pedagoga, Educadora social, Postgrau Europeu en Educació Infantil i comunitària. 

“L´infant s´educa bell punt neix”, ja ho deia el CENU (1936), a casa amb la seva família i també a l´escola. Però, el sistema educatiu ho havia oblidat, fins que l´any 1990 una llei orgànica (LOGSE) va incloure l´Educació Infantil (0-6 anys) organitzada en dos cicles (0-3 i 3-6). Recentment, l´administració central ha exclòs del sistema educatiu el primer cicle, i el 0-3 torna a ser considerat “assistencial”. Però la societat ha adquirit un nivell de sensibilitat vers l´educació dels més petits i la majoria de famílies volen que els seus fills vagin a l´escola bressol o a serveis educatius de qualitat.

L´Educació Infantil és considerada una etapa no obligatòria; això vol dir que no tots els infants s´han d´escolaritzar sistemàticament; el que cal és, garantir per a tots els infants el dret a l´educació; per tant, que totes les famílies tinguin la possibilitat de gaudir d´atenció educativa per als seus fills petits i de rebre suport en la seva funció educadora.

Evidentment, les famílies son les primeres educadores dels infants, però, no les úniques. Podem afirmar, doncs, que l´escola 0-6 és necessària i té una triple funció: l´educació dels infants, oferir suport a les famílies i garantir la igualtat d´oportunitats. Si no és obligatori escolaritzar els infants, però, s´ha de garantir el seu dret a l´educació i oferir suport a les famílies, segons consta a la Constitució i a la Convenció dels Drets dels Infants (ONU 1989) hem de preguntar-nos, quin model d´escola necessitem?

Els infants necessiten relacionar-se i aprendre junt amb altres infants; això és possible en serveis organitzats amb intencionalitat educativa, on el joc i les relacions siguin l´eix de la vida quotidiana; aquests serveis poden ser d´educació formal (escola) o d´educació no formal, segons l´opció que faci la família; i perquè les famílies puguin triar hi ha d´haver una oferta suficient, diversificada i flexible.

Les famílies no necessiten ser escolaritzades, necessiten espais de trobada, per compartir – entre elles, i amb professionals – la criança i l´educació dels seus fills: en la gestació, després del naixement i durant els primers anys de vida de les criatures. Els criteris compartits entre professionals i famílies sempre redunden en benefici de l´infant; les maneres de fer son diverses, perquè la cultura de l´escola i les cultures familiars no són, ni tenen perquè ser coincidents, però ambdues formen part dels contextos de vida que contribueixen al desenvolupament i aprenentatges dels infants.

Seria bo que l´etapa 0-6 compartís un mateix sostre, no obstant, això no ha de ser un obstacle. El que és important és que l´escola dels petits ofereixi diversitat de serveis, en funció de les necessitats de la població, tenint en compte que l´oferta també condiciona la demanda. Serveis per als infants, per a les famílies, i  per a infants i famílies simultàniament. Els centres integrals, ofereixen educació formal (escola bressol) i no formal (espai nadó, espai familiar, espai de joc, suport a la lactància, trobades per a famílies de la ciutat, etc.) són centres porosos, oberts a rebre i a integrar-se en la comunitat. El treball en xarxa amb altres serveis educatius, socials i de la salut, fa que el seu treball sigui més efectiu i que els seus planejaments influenciïn tota la comunitat, expandint la cultura de la infància, promovent la confiança i reforçant les competències de les famílies.

La iniciativa de posar en funcionament “centres educatius integrals” pot ser pública o privada; però, la responsabilitat de garantir el dret a la igualtat d´oportunitats dels infants des dels primers anys de vida i els drets de les famílies, és de les administracions públiques.”

El Joan i el seu Estel

“Explicar contes als nens no és gens fàcil. Això és molt ben sabut per tots els que alguna vegada ho han intentat. El fet de passar aquell conte que coneixem per haver-ho escoltat o llegit a la forma de narració capaç de provocar la participació del nen és, certament, molt difícil. Tots els que hagin utilitzat els contes com a vehicle pedagògic hauran comprovat que, a pesar que els nens sempre ho desitgen, la intensitat amb què “viuen” aquests contes que escolten, és molt diferent segons la forma, la intenció i la preparació del narrador que els hi transmet.”.    Com explicar contes. Sara Cone Bryant. Ed. Biblària.

Ja fa temps, vaig haver de fer una adaptació d’un conte, el que jo volgués, un que m’agradés molt i que m’ensenyés a treballar la comunicació gestual, verbal i plàstica i, em donés seguretat a l’hora de posar-ho en pràctica en una escola bressol. Ja us dic ara que la tria va ser difícil, però de cop, com si algú em donés un clatellot, em vaig torbar amb aquest conte de l’Oliver Jeffers: “STUCK” . (L’Oliver Jeffers és, per a mi,  un dels més grans il·lustradors i inventors d’històries que tenim actualment).

Us faig un resum: És la història d’un nen al que el seu estel se li queda atrapat a dalt d’un arbre. Com que el vol  recuperar, comença a tirar tot de coses, les coses més inimaginables i divertides dalt de l’arbre per tal de fer baixar l’estel.

A la història original apareixen més objectes i l’objectiu de recuperar l’estel atrapat s’esvaeix , ja que fa jocs de paraules i el protagonista llença objectes per fer caure l’anterior. Ho fa d’aquesta manera: Un vaixell petit per fer caure l’ànec. Un vaixell gran per fer caure el vaixell petit. Un rinoceront per fer caure el vaixell gran, Un tràiler per fer caure el rinoceront, etc.  Realment fa molt riure…  El final tampoc apareix, i el deixa obert, jugant amb el que anomenem “les idees de bomber”.  En l´última il·lustració es veu l’arbre de nit i un bomber atrapat a dalt que diu:  -Nois, espereu que tinc una idea!. Vaja, que us el recomano a tots…

 

“Stuck” by Oliver Jeffers

Amb aquesta història cerco com a objectiu principal treballar el vocabulari i fomentar l’interès i el gaudi en crear històries inventades per els infants mateixos.

A l’hora d’adaptar el conte, vaig tenir en compte l’edat dels infants, la majoria dels quals estaria a pocs mesos de complir-ne 3 . Vaig retocar el desenvolupament de la història i la situació de desenllaç, inventant una de nova. Posant èmfasi en el fet de recuperar l’estel, traient situacions per simplificar-la, canviant el sexe masculí d’algun personatge per femenins, i utilitzant sovint la primera la persona i creant alguns diàlegs.

En aquestes edats és important que tant la gesticulació com el to de veu ajudi als nens a mantenir l’atenció, i utilitzar un vocabulari  adient que els ajudi en la comprensió.

Per a la narració vaig crear les imatges de tots els objectes i personatges del conte a mode de titelles de pal, la majoria inspirades en les de l’autor, (ja se que no està bé… demano perdó, Mea Culpa).

Els contes els podem explicar amb infinitat de recursos, però vaig pensar que si els personatges anaven apareixent d’un en un fomentaria l’atenció i mantindria el factor sorpresa, a més, ens permetria aturar-nos en qualsevol moment per fer alguna pregunta referent a l’acció, o donar-los la paraula. A més d’agradar-los molt donar el seu punt de vista, necessiten expressar “in situ” allò que senten i viuen.

Jo encara haig d’aprendre molt d’explicar contes, espero anar millorant, i és que el públic més petit, a més de grans experts, són crítics molt exigents.

Bé doncs, aquí us deixo la gravació. Espero que us agradi, o al menys, que sigueu benèvols.

 

 

I si aquesta història us agrada, mengeu-vos-la torrada, i si torrada no us agrada, us la mengeu pelada. I si pelada tampoc us agrada, llenceu-la per dalt de la teulada!

La playlist del mes

Aquí us deixo la playlist de gener.

Arriba tard i és una mica eclèctica, però tot i així, m’ha fet passar bones estones.

Espero que a vosaltres us funcioni per passar el que queda de mes.

Per cert, reconeixeu el primer tema?

Peixateria El Pirata

“Jo quasi diria que no es pot concebre una vida d’infant sense jugar; jo crec que no arribaria a home, moriria com moriria un ésser tancat en una habitació de la qual prèviament s’hagués extret l’aire”.            (Pau Vila)

Aquest projecte de creació d’un racó de joc simbòlic per a treballar les matemàtiques neix a partir del centre d’interès “El Mercat”, i està pensat per dur-lo a terme amb nens i nenes de 5 anys.

El principal objectiu va ser crear una situació contextualitzada, vinculada a la realitat extraescolar, que impliqués als alumnes en un projecte conjunt i compartit per aprendre matemàtiques d’una forma singular: en context i de forma funcional. Així doncs, durant tot un mes vam fer visites al mercat del barri i vam treballat sobre aquest tema de manera transversal.

Aquesta experiència té el principal referent teòric en les teories socioculturals de l’ensenyament i l’aprenentatge, inspirades en Vigotsky.

Durant una de les visites al mercat, vam observar que la parada de la peixateria va ser la que més va cridar l’atenció dels infants i va ser la parada de la que van demanar més informació, allà mateix, i, després, comentant a l’aula tot el que havien vist. D’aquesta manera sorgeix l’idea de crear el nostre racó.

A l’aula ens ho van confirmar, i vàrem parlar molt dels productes, d’on provenien, com s’aconseguien. Van explicar tot allò que sabien del mar, i, com no, van aparèixer els pirates. D’aquesta manera van decidir el nom de la botiga.

El següent pas va ser observar molt bé tot allò que es ven a les peixateries. Després de fer molta recerca vam descobrir que hi ha peixos amb formes i noms ben estranys i vam començar a reproduir-los amb material de rebuig. Així, unes ampolles buides de suc i d’aigua amb uns papers de colors i una mica de cola, es van transformar en peixos diversos. Amb uns tubs de cartó de paper de cuina tallats transversalment i pintats de color blanc, van fer unes anelles de calamar, unes pedretes recollides al pati de l’escola van ser les cloïsses, també van fer uns pops amb uns mitjons vells farcits de terra i uns cordills, i amb Fimo van reproduir uns musclos i fins i tot unes gambes. (És important fer servir materials que pesin per poder utilitzar la bàscula).

Es van fixar molt bé de quina manera es venia el producte, i van descobrir que a més de tenir-lo a la venda al mostrador, també el decoraven amb fulles de col, enciam i una herba que serveix per cuinar que es diu julivert. Tot això ho van reproduir amb cartolines de color i recollint herbes del pati.
Per altra banda, vam investigar com es decoren aquestes botigues i, van fer dibuixos de peixos i d’escenes de mar, que vam penjar a les parets.

El mateix vam fer amb el rètol on es llegeix el nom de la botiga. Vam contar totes les lletres, en teníem 18, cada nen va fer-ne una, per penjar-les totes juntes a sobre de la parada.

Una vegada ja teníem la botiga muntada ens vàrem adonar que faltava una cosa molt important: havíem de posar els preus per poder vendre.

Aquesta feina se la van endur a casa, i amb els pares van haver de fer la recerca. En unes fitxes que vam donar a cada un, havien de posar els preu de venda dels diferents productes que apareixien.

Al tornar a l’escola, la cosa es va complicar una mica. Apareixia al costat del preu una cosa nova, la paraula “Quilo”. També vam haver de treballar sobre això. Vam veure que a la peixateria ningú comprava només una cloïssa, demanaven  1 quilo!, que eren moltes i pesaven bastant. Amb una bàscula de cuina vam comprovar què pesaven coses ben diferents.

Vam fer els rètols dels preus amb unes cartolines i, paral·lelament, en col·laboració amb les famílies, els vam demanar de portar a l’aula fotografies de plats elaborats amb productes del mar per confeccionar entre tots un llibre de receptes, així podríem ajudar als futurs “clients” a preparar un bon dinar.

La botiga ja està muntada. Tenim el mostrador, els productes per vendre, el rètol amb el nom de la botiga, la decoració de la peixateria, paper de diaris per embolicar les compres, uns llàpis, papers per fer els tiquets i diners de joguina. Fins i tot, tenim una caixa registradora que hem fet amb una senzilla calculadora de tecles i pantalla gran.

I per celebrar que obrim la “Peixateria El Pirata” hem fet una gran festa d’inauguració.

Com podeu veure, les fotografies són el simulacre que vaig realitzar a casa a l’hora de preparar el racó.

La botiga funciona de meravella, i aprofitem per fer activitats referides al llenguatge logicomatemàtic, una de les moltes que podem desenvolupar és aquesta que exposo a continuació.

Dividirem els infants en compradors i venedors.

Els compradors aniran a la peixateria sabent que disposen d´una quantitat X     d’euros. En una fitxa que haurem dissenyat, hauran de representar gràficament:

-La quantitat que han comprat.

-Què han comprat?

-Quant els ha costat?

Finalment, hauran de fer la suma de les quantitats i esbrinar el total de euros que s’han gastat i, per últim, fer una operació de subtracció que els permeti saber quants euros els queden del total d’euros amb que han entrat a la botiga.

S’hauran de preguntar:

-Quants euros tenia?

-Quants euros he gastat?

-Quants euros tinc ara?

Els venedors, hauran de omplir una fitxa semblant, on hauran de fer la mateixa suma de productes per poder dir quin és el valor de la compra i poder cobrar, fent la representació gràfica de:

-La quantitat que han comprat.

-Què han comprat?

-Quant els ha costat?

Després han d’esbrinar quants diners cal de tornar de canvi, tot fent-se aquestes preguntes:

-Quants euros em donen?

-Quants euros val la compra?

-Quants euros els hi torno?

L’objectiu operatiu plantejat en aquesta activitat és el de resoldre de manera significativa i de manera conjunta sumes i restes bàsiques, tot raonant-les i expressant-les gràficament.

Per dur-la a terme farem grups de cinc persones, dos d’ells faran de venedor, els altres tres de compradors.

Els compradors disposaran d’una quantitat d´euros que hauran d’apuntar a la fitxa.
Hauran de fer la compra tenint en compte els diners que tenen, així doncs, per començar hauran d’escriure de quina quantitat disposen i, abans de pagar, quina quantitat compren, allò que compren i quants euros costa cada producte, per després sumar-ho tot i saber si tenen prou diners per pagar als peixaters.

A la segona part de l’activitat els demanarem que facin aquesta operació: Hauran de restar els euros que tenien abans d’entrar a la botiga del total de la compra i esbrinar quants en tenen després de pagar als venedors.

Els peixaters, per la seva banda, els hauran de tornar el canvi, utilitzant la seva fitxa, que consisteix en fer la mateixa suma de productes per poder dir el total als compradors, sabent quants euros els han donat i quants euros val la compra, per poder deduir quants euros els han de tornar de canvi.

Per realitzar aquesta activitat podran fer servir tot els recursos que ells mateixos considerin.

Tal com diu Goldschimied, per poc que observem acuradament un nen quan juga, ens sorpendrà la concentració profunda amb què s’hi dedica i el plaer immediat que li proporciona; la mateixa concentració que nosaltres considerem necesària per a dur a terme un bon treball. I és que, al món del nen, joc i treball estan molt relacionats i no es pot separar una cosa de l’altra: quan un nen juga també treballa alhora.

Hi havia una vegada…

Fa molt i molt de temps, avui fa just 200 anys, vivien dos germans anomenats  Jacob i Wilhelm Grimm, que van publicar  el seu primer recull de contes, “Kinder- und Hausmärchen” – Contes per la infància i la llar, i encara que primer no ho van fer pensant en els nens, els seus reculls han ajudat a desenvolupar la fantasia i la imaginació d’un munt de generacions.

Hänsel i Gretel, La Caputxeta Vermella, Rapunzel, El llop i les set cabretes, Blancaneu i Rosaroja, La Ventafocs, La Bella Dorment, Rumpelstilzchen, Els tres pèls del diable, El rei granota, L’ocell d’or, El sastre valent, Els dotze germans, Els músics de Bremen, En Patufet, La rateta que escombrava l’escaleta i moltíssims més.

El conte infantil no és únicament  important com a estímul pel futur lector, sinó també, perquè contribueix al desenvolupament del llenguatge, de la creació literària, de la imaginació de mons possibles, entre altres coses. A més, perquè al recrear la vida dels personatges i identificar-se amb ells, els permet viure una sèrie d’experiències i situacions que ajuden a adquirir major seguretat en sí mateixos, a integrar-se i formar part del món que els envolta.

A més, escoltar contes ens fa més feliços.

La Caputxeta Vermella by Isabelle Vandenabeele

Evidentment, a Alemania ja han començat a celebrar el bicentenari, que durarà tot l’any que ve. Ja tinc una altra excusa a la llista per comprar un bitllet i anar a la Fira del Llibre Infantil de Saarbrücken.

Aquí també es fara coses, segur que una mica més modestes… però no per això menys interessants. Només haurem d’estar atents.

Us deixo l’enllaç del conte d’en Patufet. Un dels meus preferits i que més versions té arreu del món:

A Catalunya, la Franja d’Aragó, Mallorca, el País Valencià i l’Alguer, el nom del protagonista, que generalment dóna nom a les versions, varia molt d’un lloc a l’altre del territori. Se’l coneix, almenys, amb els noms del Patufet, Cigronet, Garbancet, Gra de mill, Senabret, Cabeceta d’alls, Llagoreta-tomate, Nabet i Trompetet.

Quan trobem al Patufet en contes d’autors reconeguts també trobem que li canvien el nom, així per Perrault va ser Le petit poucet,  per els Grim  Daumesdick, o la Tommelise per l’Andersen.

I si voltem més pel món i mirem molt bé al terra per no trepitjar-lo, ens trobarem amb el Thumbikin a Noruega, Lipuniushka a Rússia, Tom Thumb a Anglaterra, Pulgarcito a Espanya, Pollicino a Itàlia, Duimedik a Holanda i Issun Boshi al Japó.

Però crec que la versió del pet no la trobarem en lloc més que a la catalana. Aquest detalls són ben nostrats.

Gaudiu-lo i feliç any Grimm a tothom.

I catacrac catacric, aquest comment ja està dit. I catracric catacrac, aquest comment ja ha acabat!

El segle dels nens

Des que em vaig assabentar aquest estiu que el MOMA programava aquesta exposició no he parat de recollir totes les monedes que anava trobant oblidades a les butxaques dels pantalons per aconseguir prou diners com per comprar un bitllet d’avió a Nova York, (i amb una mica de sort i molta astúcia, que em sobrés per pagar l’entrada al museu).

Bé doncs, com podeu imaginar, amb la quantitat recollida no arribava ni per una T-10. Així que no he tingut més remei que visitar la pàgina de l’exposició tantes vegades que al final es veuran obligats a dedicar-me una sala.

Century of the Child: Growing by Design, 1900–2000 és una exposició increïble que intenta omplir alguns buits existents en la història del disseny, considerats sovint exempts a aquesta disciplina artística, com l’arquitectura de les escoles,  la roba, jocs i joguines, hospitals de nens, equips de seguretat, mobles, llibres, i un munt d’objectes més. 

No es deixa res, va des del moviment Bahuaus fins a productes de Lego, passant per dissenyadors com Gerrit Rietveld o Isamu Noguchi. L’exposició reuneix més de 500 peces i podem trobar petites figures, cotxes, mobiliari o jocs de taula, cada un amb unes característiques que han influït en major o menor mesura en el món del disseny de joguines. Tampoc s’oblida de les realitats fosques de la política, els conflictes i l’explotació.
L’exposició està organitzada en set seccions cronològiques que fan referència als conceptes socials i polítics del moment en que van ser creades.

El nom de l’exposició és un homenatge al  llibre Century of the Child (El segle dels nens), de l’escriptora  sueca Ellen Key,  que presagiava que el segle XX seria un període d’intensa atenció cap als nens i com el pensament progressista es centraria en el respecte a els drets, desenvolupament i benestar dels més petits.

L’exposició ja ha acabat, però sempre ens quedarà la web, el bloc i el catàleg, que per cert, ja està en camí.

Al menys, em va arribar per això.

Fotografies de:   http://centuryofthechild.tumblr.com/

Aquesta és la web:  http://www.moma.org/interactives/exhibitions/2012/centuryofthechild/

Live Love Laugh

Avui comença la segona Campanya de Recollida de Joguines “Live Love Laugh” a La Penúltima  . (La Penúltima és la meva part Mr. Hyde).

És veritat que som un bar de copes, i moltes vegades se’ns critica per la nostra superficialitat. Però no ens volem posar la vena als ulls i fer que no passa res. No podem obviar el nostre entorn, que no és gens privilegiat.

Moltes famílies del barri pateixen una situació de manca de recursos econòmics o tenen problemes socials que repercuteixen en molts infants que veuen afectat el seu desenvolupament social, cognitiu i afectiu.

La pobresa infantil es tradueix en una manca d’oportunitats i exclusió social en el futur. Per aquest motiu, aquests infants tenen unes necessitats específiques que en l’àmbit social es tradueixen en:

-Necessitat d’iniciatives que fomentin la mobilització, l’activisme i el compromís de la població general amb la situació de desavantatge social i econòmic que afecta a un gran nombre de ciutadans, i d’infants en particular.

-Necessitat de transmetre uns valors adequats a la infància més desfavorida que els ensenyin a ser conscients dels seus drets i la seva educació. La joguina és un mitjà per aconseguir el seu desenvolupament intel·lectual, afectiu i social, d’una manera positiva i normalitzada.

-Necessitat de promoure la igualtat de tos els nens i nenes davant del dret al joc com activitat d’esbarjo i descans pròpia de l’edat, alhora que s’intenta eliminar l’actual discriminació que hi ha per raons de procedència social, nacionalitat i, fins i tot, confessió.

La campanya de l’any passat va anar molt bé, per això he cregut que seria bo tornar-la a fer. Els nostres amics del bar ja estaven demanant-la…

Els que no ens coneixeu i vulgueu participar estem al carrer de la Riera Alta, 40 de Barcelona.

Recordeu que els nens que les rebran poden tenir entre 0 i 16 anys.

La recollida començarà el dia 11 fins el 21.

També és important tenir en compte que la joguina sigui:
-Nova
-Educativa
-No sexista
-No elèctrica

 Els encarregats de gestionar el repartiment seran els del Casal dels Infants del Raval.

Moltes gràcies i, Live, Love, Laugh!

http://www.facebook.com/events/487837321268518/487841297934787/?notif_t=plan_mall_activity

El futur ha mort. Comença el passat?

La mort de l’arquitecte Oscar Niemeyer m’ha fet pensar que ens deixa l’últim dels genis del segle passat, uns dels molts que van intentar, amb la seva feina i les seves passions, millorar la vida de la gent. Sense fer política, només creant i transmetent la seva filosofia en allò que feia. “Em preocupen las desigualtats socials. La lluita de classes és més important que l’arquitectura. La vida és més important que l’arquitectura”, -deia.

Niemeyer mor el dia en que un ministre del govern espanyol vol fer una llei que ens porta al passat, passant per sobre de tots aquells que volen una societat més justa, més lliure. Niemeyer mor en un any en que els drets socials de la majoria han estat retallats salvatgement . Niemeyer ha mort en la dècada en que la societat ha perdut la seva autonomia perquè els mercats l’han segrestat.

No vull caure en el pessimisme, confio en que ja han nascut nous genis i que continuaran naixent, però,  Niemeyer representava el futur, i el futur ha mort. Comença el passat?

Una revista de matemàtiques

Tot tafanejant  pel Twitter  i, de retruc, visitant els blogs que em semblaven que em podien agradar, he anat a parar a la revista Edma: 0-6.

Us reprodueixo la seva primera editorial:

“Bienvenidos al primer número de la revista Edma 0-6: Educación Matemática en la Infancia. El nombre “Edma” proviene de las palabras “Educación Matemática”. Edma 0-6, nombre abreviado de la revista, pretende publicar artículos sobre Educación Matemática, cubriendo las etapas educativas de Educación Infantil y Primaria (de cero a doce años), con un énfasis especial en la Educación Infantil (de cero a seis años). Del este interés por la Educación Infantil viene el “0-6” del nombre de la revista.

Edma 0-6 es una revista electrónica disponible gratuitamente en Internet, en la dirección http://www.edma0-6.es/index.php/edma0-6. Publica artículos en español. Cualquier persona puede enviar un artículo para publicar en la revista. El artículo será publicado si cumple los requisitos establecidos en las normas de publicación, y pasa la evaluación de los expertos seleccionados por el equipo editorial. Dentro de la temática de la revista, se admiten trabajos de investigación, experiencias didácticas, y artículos de reflexión. Desde Edma 0-6 tenemos un especial interés en el primer ciclo de Educación Infantil. Trataremos de que en todos los números de la revista aparezca algún artículo dedicado a los pequeños de 0 a 3 años.

Edma 0-6 es una revista de Didáctica de las Matemáticas. Está especialmente dirigida a maestras y maestros de Educación Infantil y Primaria, a estudiantes y profesores de los grados de Maestro en Educación Infantil y Primaria, a técnicos superiores en Educación Infantil, a estudiantes y profesores de Formación profesional de Grado Superior de Educación Infantil, y a investigadores (provenientes de cualquier área de conocimiento) interesados en la Educación Matemática Infantil.

Comenzamos este primer número de Edma 0-6 con cinco artículos. Agradecemos a las autoras y autores la generosidad que han tenido enviando sus trabajos a una revista que acaba de nacer. Poco a poco, iremos desarrollando la revista, incorporando secciones, e intentando añadir elementos que vayan haciendo más atractiva la revista a cada vez mayor número de lectores. Esperamos que la revista sea de su agrado.”

No cal que us digui que ja m’he registrat per poder seguir-la.

Tot això ve, perquè, l’altre dia vaig descobrir el material que la Dolors Todolí havia recopilat sobre les seves experiències amb les matemàtiques a l’educació infantil, i em vaig adonar, com a novell, que aquest tema em creava molta inseguretat a l’hora de pensar en activitats prou suggeridores per poder treballar a una aula. El dossier és una joia, està penjat al seu blog, però no és pot descarregar…una pena…

Aquesta és la web de la revista:

http://www.edma0-6.es/index.php/edma0-6/index

Aquest, el link del dossier de la Dolors Todolí:

http://www.calameo.com/read/00097682800d04cad9005

Novells i novelles del món, llegim l’Edma!

La playlist del mes

Avui us vull presentar una secció nova. És la playlist del mes.

La música ens representa de la mateixa manera que ens representa el nostre color favorit. Per això aquestes llistes, que intentaré actualitzar cada mes, amb la música que m’acompanya mentre estic a casa treballant, em prenc un cafè o m’entretic mirant una mosca…  Us deixo la de desembre, espero us agradi.

Els jocs bèl·lics i els valors, o Mort, sang i destrucció

Ara que comença la campanya de Nadal, què fem amb el jocs bèl·lics?

Hi ha que diu que s’han d’eliminar i evitar a tota costa, que no tenen cap valor educatiu i afavoreix l’agressivitat.

Per una altra banda, trobem els que diuen que és un tipus de joc tan vàlid com qualsevol altre, que els ajuda a canalitzar i alliberar la seva agressivitat, canalitzant la violència i proporcionant una vàlvula d’escapament a la seva energia interior.

I tu , de qui ets? (Siguis de qui siguis, hem de reconèixer que aquest vídeo és una meravella)

The Greeks – Is tropical

Amor incondicional

Que aquesta entrada serveixi per declarar-me absolut i incondicional fan de Gerrit van Bakel.

 

http://http://www.gerritvanbakel.nl/

Play Outside!

Avui us vull proposar una pàgina amb moltíssims recursos per realitzar jocs a l’exterior.

De fet és una mena de base de dades carregada de consells, eines, blocs i molt bones idees per gaudir del joc a l’aire lliure.

Reivindico poder pujar als arbres, jugar amb pals, fer cabanes i embrutar-nos amb fang!

http://theplayfiles.blogspot.com.au/

 

Que ningú s’espanti: caure forma part del joc!

Dissabte passat, per fi, ens va arribar El Nan Casteller. A casa sempre ens ha agradat molt el món casteller, però mai ens havíem atrevit a provar-ho, aquesta és una bona manera de començar….

El Nan Casteller  és un joc de construcció que es caracteritza per l’estabilitat i els angles rectes de les seves peces. Aquestes dues característiques permeten als més petits endinsar-se en les tècniques d’apilar-los i encaixar-los per obtenir estructures i escenaris diversos fomentant així la seva imaginació i la concentració.

…Com diu el seu vídeo promocional: “Que ningú s’espanti: caure forma part del joc”.

Una mica de lectura

Ja fa bastant temps que per recomanació d’una amiga mestra d’infantil, vaig anar a comprar a la llibreria el que ella anomenava La Biblia. “Aprendre i ensenyar a l’educació infantil”

És un llibre de l’editorial Graó, que es troba dins la col·lecció de  Biblioteca Infantil.

Per a mi va ser el començament, i la veritat és que la lectura d’aquest i de tots els que van venir després, (encara no els he llegit tots, la col·lecció te 37 llibres), t’aclareixen molts dubtes de com afrontar i plantejar diferents situacions.

Aquest que us vull recomanar, que ja va per quarta edició, em va servir per aprofundir en molts temes i reforçar tot allò que anava estudiant per una altra banda i, sobretot, em va fer veure molt clarament que volia continuar amb aquest estudis.

Us deixo la ressenya de la contraportada i el link d’aquesta col·lecció, per si us animeu els que no el coneixíeu encara i us venen ganes.

De pasada, donar-li les gràcies a la Marisa per guiar-me.

Aprendre i ensenyar a l’educació infantil aborda des d’una prespectiva constructivista el procés d’ensenyament-aprenentatge d’aquesta etapa educativa que abasta dels primers mesos de vida fins els sis anys. Les autores posen en relleu les continuïtats i també les especificitats i particularitats dels dos cicles que componen l’etapa. Des d’aquesta doble prespectiva es plantegen els temes més rellevants per a la pràctica educativa, l’avaluació el treball en equip dels mestres i els processos d’eloboració de projectes compartits, les relacions entre el context familiar i escolar…

En conjunt, l’obra pretén aportar idees i orientacions per analitzar i millorar el treball docent a partir del diàleg entre la pràctica quotidiana i els referents teòrics.

http://www.grao.com/llibres/col-leccions/biblioteca-de-infantil/pagact/1

La segona vida de les coses

Aquest matí m’he quedat absolutament meravellat amb la pàgina web de Joel Henriques “Made by Joel”

Milions d’idees per crear joguines a partir de materials senzills, on tothom pot participar de la creació i transformar allò que estem a punt de llençar a la brossa en una peça única. Utilitzant el llenguatge personal de cada un per descobrir el plaer de crear objectes únics i amb un valor propi.

Resumint, que és una d’aquelles joies que guardes entre cotonets a la barra de favorits del teu ordinador.

http://madebyjoel.com/

Un munt de dubtes

Després de veure aquest mini-documental em venen al cap un munt de dubtes i no aconsegueixo  veure-ho clar…

Haig de dir que sóc un gran defensor de l’escola pública, de la mateixa manera que també ho sóc de l’escola lliure. Almenys en la teoria…

Amb això vull dir que sempre he pensat que les escoles bressol públiques, (parlo des del desconeixement pràctic), ofereixen als  infants i les seves famílies el que defensa l’escola lliure en aquest vídeo que us mostro.

Com a estudiant d’educació infantil  veig que totes les propostes, consells, metodologia i praxis a les que fa referència el vídeo, és tot allò que hem estudiat durant aquests anys, i la seva manera de comparar un model i un altre, haig de dir que m’ha sorprès una mica.

Potser és que a les llars públiques no es té en compte els interessos dels nens i nenes, no els ajuden a gestionar les emocions  i a resoldre conflictes, els ofereixen patrons de conducta estandaritzats, els obliguen a realitzar activitats  que no estimulen la seva curiositat ni el seu desenvolupament, actuen els educadors i les educadores  com  a pallassos dinamitzadors?.

Entenc el seu punt de vista, i comparteixo el seu model educatiu. Però em continuo preguntant si és que  no és el mateix que el de la pública.

Sóc molt conscient de totes les mancances d’aquesta última, no sóc tan ingenu, però cal enfrontar-les o treballar plegats?. Perquè després de buscar més informació, la gran diferència entre models és, sobretot, organitzatiu, no se trobar les diferències filosòfiques.

Com a educador, no crec, o no vull creure, que arribat el moment se’ns obligui a treballar de la manera com descriuen als centres públics.

Aquests són els principis de l’escola lliure:

-L’educació de la persona a través de la convivencialitat.

-L’educació integral de totes les dimensions de la persona.

-L’educació a través del respecte a les necessitats, els ritmes i la intimitat de cadascuna de les persones.

-L’educació en la llibertat responsable.

-L’educació a través de la corresponsabilitat

-L’educació a través de l’aprenentatge vivencial i actiu.

-Una proposta d’espais, ambients i materials

I aquests els de les escoles bressol públiques, cerqueu les diferències:

-L’escola bressol comparteix amb les famílies la cura i l’educació dels infants en els seus primers anys de vida. Establir un àmbit de confiança mútua és, per tant, imprescindible. La relació amb les famílies forma part de la quotidianitat en el marc   d’un intercanvi de criteris, opinions i experiències.

-Les escoles bressol municipals es defineixen com a escoles obertes a la participació de les famílies.

-Educar implica potenciar en cada nen i en cada nena totes les seves capacitats, oferint a cadascun els reptes i els ajuts que necessita.

-L’escola bressol té en el seu eix l’infant competent, una persona amb drets i capacitats, curiositat i desitjos d’aprendre. N’és el protagonista actiu i hi aporta els seus interessos, les seves emocions, els seus coneixements i les experiències que viu en altres contextos.

-Cal que els infants trobin un context on puguin manifestar els desitjos, les inquietuds, els interessos, les alegries i les pors. Un context on imperin l’afecte i el respecte, on les nenes i els nens se sentin estimats i valorats.

-A l’escola bressol és molt important el caràcter educatiu que tenen les tasques vinculades a la cura i les necessitats dels infants: afecte, alimentació, higiene, descans, joc i seguretat.

Continuaré fent recerca i buscant més opinions sobre el tema , perquè sempre havia pensat que uns i altres defensaven els seu model sense desprestigiar l’altre. M’ha sorprès molt, i més si estem parlant de la petita infància.

In “Materials Oberts” I trust

Aquest matí passejant per la web m’he adonat que sempre acabo en aquells blogs que defensen i fan moltes propostes de joc i aprenetatge a partir de materials oberts.

Aquesta proposta de materials oberts, que estimulen la creativitat i la imaginació dels infants, és un dels pilars del que penso que hauria de ser la nova educació . Penso que amb creativitat i amb noves maneres de pensar i repensar la realitat, podem créixer i acompanyar-los en el creixement.

Els materials amb valors educatius no són tant els que condueixen a un aprenentatge concret en un moment determinat, sinó els que plantegen als infants estímuls i preguntes suficients per aventurar-se a explorar amb ells.

Els materials oberts són poc estructurats, suggerents, i permeten una gran diversitat d’usos. Estan, doncs, al servei de la imaginació i la creativitat, de la llibertat, de la indagació personal. Estan a favor del joc de qualitat, que inventa i dirigeix el propi infant, traçant la seva pròpia aventura.

Cartrons, roba, fustes, materials naturals, elements de la natura, conviden a l’infant a inventar històries on els protagonistes són ells mateixos i la seva imaginació.

Fotografía: imagination fundation

Un amic pel Federico

Aviat farà un any de l’última edició del Mini-Station, el festival de comic i il·lustració de per als més petits creat per el col·lectiu Ilu·Station.

En aquella ocasió van organitzar un concurs on els participants havien de dibuixar un nou amic per el pingüí Federico. Tots van fer unes obres d’art, però contradient al jurat, jo declaro absolut guanyador a aquest nen de 4 anys que va inventar aquesta meravella per fer companyia al pingüí.

L’ infant entre els 4 i 5 anys ja és capaç de dibuixar figures humanes molt esquemàtiques, encara que necessita realitzar traços grans. Pot dibuixar una creu  o un cercle, i si vol, copiar dibuixos de figures simples.

Aquesta etapa és la que anomenem preesquemàtica i es caracteritza per la recerca conscient d’una forma en el moment de dibuixar. És durant aquesta etapa quan es reconèixen en els trets d’allò que l’infant representa.

El més comú és que aquest primer dibuix sigui el de la figura humana, que inicialment sol representar amb un cercle i dues línies que surten verticalment les cames, els braços o les mans . Són els capgrossos. La representació del cap amb les cames es converteix en un concepte molt complex i pop a poc es va modificant i enriquint.

A més de la figura human, també és molt representatiu d’aquesta etapa, que apareguin en molt dibuixos, el sol, la casa, les plantes o els transports.

Pel que fa a l’espai, els dibuixos apareixen flotant, i l’ús del color depèn del significat emocional que cada element té per a ell.

Però, el millor d’aquesta etapa és que és capaç d’inventar-se un amic  tan groc i bonic com aquest.

Allà on viuen els monstres

Aquest matí m’he llevat pensant en aquest llibre, crec que el preferit de la meva biblioteca…

El clàssic de Maurice Sendak, “Allà on viuen els monstres”, explica la història d’un nen agosarat, que no acaba de trobar el seu lloc i, que aconsegueix, mitjançant la seva imaginació, desfogar la seva ràbia incontrolada.

 

 

La nit en què en Max es va posar el seu vestit de monstre i es va dedicar a fer entremaliadures, la seva mare el va enviar al llit sense sopar.

Sol, a la seva habitació, en Max emprèn un viatge fantàstic fins allà on viuen els monstres, que malgrat tot, es comporten amb la mateixa normalitat que els humans.

M’ agrada perquè és una història sense herois ni heroïnes. Només uns personatges despullats mostrant  les seves debilitats i  els seus somnis.

Un conte perfecte per treballar les emocions.

Candela y los Supremos

Els de Minimúsica van treure aquest disc fa molt poquet. A casa som molt fans de la Candela y los Supremos, i estem dessitjant la pròxima edició d’aquest festival.

http://www.minimusica.tv/ca/home/

L’arquitectura en la petita infàcia

Aquest blog que us mostro avui vol ser un estudi que té com a objectiu promoure i crear consciència de la importància de l’entorn arquitectònic durant la primera infància.

Que fomenta un debat sobre quins entorns arquitectònics són propicis per a l’aprenentatge i ens mostra arquitectes i dissenyadors, juntament amb professionals de l’educació infantil, alhora que ens ensenya diferents filosofies per crear uns espais que  s’adaptin a les necessitats dels nens petits.

Per què?
Perquè que els nens són el  futur.

Perquè els nens petits són també molt sensibles al entorn.

Perquè els entorns arquitectònics  han de nodrir-los, donar-los suport i desafiar-los, perquè puguin així assolir el seu ple potencial.

Jess by The architecture of early childhood

http://www.thearchitectureofearlychildhood.com

A mode de presentació

-Estàs somiant, Frederick?

-Oh, no! Estic recollint paraules

per als dies d’hivern que n’hi ha molts i són llargs

i ens quedarem sense res a dir.

“Frederick” by Leo Lionni